martes, 27 de enero de 2009

Soy un personaje de Dubliners


Esta tarde cuando he salido, como cada día, he lanzado un suspiro. El cielo ya no está negro cuando salgo. Está de azul añil. O azul marino del mediterráneo. No azul oscuro. Al pasar delante de la misma panadería que anuncia "pastas calientes", y que huele a coco caliente, como cada martes y jueves al volver a casa, he tenido una especie de epifanía, como decía James Joyce. Solo que él la llamaba epiphany, por hablar en inglés y esas cosas.

El momento me decía algo así como "igual que el jueves pasado y el martes pasado y el anterior jueves y martes y jueves y martes y jueves". Y una especie de película a cámara rápida ha pasado delante de mis ojos en cuestión de milésimas de segundos. En ella estaban condensadas todas las horas de clase que he dado hasta el momento, y un breve del futuro, que era el mismo. Y no me ha gustado.

Últimamente me estaba acostumbrando a la rutina esta. Clase mañana, clase tarde. A ponerme la cara sonriente con los niños, la cara enfadada cuando se portan mal. A quitármela y suspirar al marcharme. Siempre. La sonrisa se desvanece. Alguna vez, si estoy más satisfecha, aguanta unos momentos. Pero se desvanece.

Y el problema es que se vaya desvaneciendo no solo al salir de clase, sino que lo haga en el resto del día. Días. No quiero que mi sonrisa desaparezca del todo, que sólo se asome en determinadas circunstancias.

Tengo ganas de Irlanda. De viajar. De desconectar. De naturaleza. De monte. De ríos. De la magia que te regala la naturaleza siempre que te paras a mirar y a escuchar. Siempre la saboreas.
Creo que estoy llegando a un límite. Y es bueno, porque es momento de romperlo, de traspasarlo, de avanzar un poco y dejarlo atrás.

Según lo que acabo de decir, debería sentirme un poco como:



Pero la verdad es que me siento más bien como:



O como una canción irlandesa.

Besos a todos... y recordad... --->> AK-RELATOS <<--- ya se ha estrenado. (Me encanta hacer publicidad de ello ^-^ Estoy realmente contenta de que el proyecto haya empezado).

3 comentarios:

Music for the child dijo...

Hello darlingest!

Mires el món, que és tan petit i que a la vegada et pot donar tantes i tantes coses; i que de fet, no hi ha res que necessitem que no existeixi.
I llavors sovint pensem: si sabem el que volem i sabem que podem menester tot allò que ens fa falta, llavors per què vivim com no volem i per què no tenim allò que busquem? Si t'ho pares a pensar sembla inútil moltes vegades el fet que els desitjos més simples semblen odisees, com per exemple una simple caseta en un poble perdut pel sud d'anglaterra.

Llavors, què ens para? què ens reté? jo penso que moltes coses, moltes i moltíssimes. I que això fa que caiguem en aquest estat de pessimisme nostàlgic, per dir-ho d'alguna manera, que ens aclapara tant.
Se'n pot sortir? Doncs no ho sé del cert, suposo que va a persones. En tot cas no has de perdre mai els ànims. sempre has d'estar preparada to defy gravity!

bé, ja sé que he dit molt i que a la vegada no he dit res, però es que tindria tantes coses per dir i a la vegada tan poques i insegures que no val la pena.

El que si penso són dues coses. Que has de tenir molt clar que pots fer allò que vols i que també has de saber amb exactitud què vols. Quan deambulem molt és difícil aclarar-se.

Consulta-ho amb tu mateixa. i sigues molt valenta :-D

Anónimo dijo...

Estic totalment d'acord amb el Miki. De fet comparteixo les teves inquietuds Isthar. Després de rumiar-ho, crec que tot el que un es proposi de veritat, si realment ho vol, lluitarà i al final ho aconseguirà.
És cert, potser no ho aconseguirà, però com a mínim es quedarà amb la consciència tranquil·la de que ho ha intentat. El que és evident és que si hom no es mou, les coses no li vindran soles. This is real life. (es com si algú volgués guanyar la loteria i no comprés mai bitllets).

La meva opinió és que voler és poder. Així es compleixen els somnis. Potser no demà ni l'any que ve, però a la llarga, si un realment vol algo, ho aconsegueix (sempre, esclar, que no demani la lluna! xD).

Saludus!
Com diu el Miki, "consulta-ho amb tu mateixa i sigues molt valenta"

;)

Cristina dijo...

Lo dels nens prento com si actuesis, com si fesis un paper en una obra de teatre 2 cps al dia cada dimart i cada dijous, i quan acavin les classes surt del personatge i delixa'l de banda fins a la proxima classe. I en els moment que no son de classe sigues la Isthar de sampre.

No se , potser funciona!

XDXD

B7s